Si hi ha uns segles foscos en la història europea, sens dubte aquests són els segles IX i X. Foscos, indubtablement, perquè les fonts són escasses, però foscos, sobretot, perquè els historiadors han alimentat aquesta reputació: en deixar de banda el segle i mig que separa el gloriós regnat de Carlemany del naixement de la dinastia capeta, ningú no ha sabut veure en quina mesura va ser important aquest període. Ho enfoquem a través de l'evolució de l'estatus de les persones, de les tècniques o, fins i tot, de la moneda o dels intercanvis, per a qui sàpia veritablement llegir els textos i fer seus els descobriments de l'arqueologia, resulta evident que és en el segle X -i no després- quan cal situar el primer creixement d'Occident. Tant a Alemanya occidental com a la França i a la Itàlia actuals (països sobre els quals llavors se estenia aproximadament el món carolingi), els fenòmens es compassen: millor explotada per un nombre més gran d'homes, socialment integrats en una família d'una tipologia nova, la terra ofereix millors rendiments, desencadenant el cicle d'un primer creixement. Amb aquesta vara de mesurar, les successions dinàstiques, les revolucions als palaus i les guerres esdevenen epifenòmens sobre els quals seria una equivocació detenir-se massa. Multiplicant les investigacions i els estudis de casos concrets sobre qüestions considerades irresolubles, desplegant una erudició sorprenent -i sempre apassionant-, Pierre Toubert ens ofereix un llibre pioner que sens dubte serà el punt de partida d'una profunda renovació historiogràfica.