La meva àvia es deia Teresina i la meva iaia, Matilde. Elles són dues de les dones que més admiro. La Teresina va parir dues vegades i va tirar endavant una família de manera silenciosa i a l'estil formiga. La Matilde va tenir sis parts, i va tirar endavant cinc fills, amb fortalesa i humor contagiosos, a l'estil toro. Les seves dues històries contenen la de la meva mare, la meva, la de la meva filla i les de totes les dones del món. Perquè com unes nines russes ens hem anat parint les unes a les altres. Aquest llibre m'ha colpit. M'ha fet mirar endins i m'ha fet mirar enfora. M'ha connectat amb les meves arrels i m'ha fet pensar en la meva filla. I ara, després de llegir-lo, de gaudir i de plorar, travessada per totes aquestes pàgines, penso que n'hem de parlar, de tot això. Que ens les hem de dibuixar, aquestes històries. Passar el testimoni. Hem de parlar-los de les padrines, a les nostres filles. Perquè totes portem a dins l'herència de la sang, dels albats, de les ombres i de les llums que han envoltat sempre la maternitat.