L'autora ens explica en aquesta obra la història de la lluita dels catalans en els primers anys del franquisme, dóna a conèixer que l'element català d'oposició externa al règim va ser més significatiu del que s'havia reconegut fins ara i narra els motius del fracàs de l'oposició catalana a Franco entre 1939 i 1950. En el període immediat a la Guerra Civil, molts catalans es van traslladar a França, el Regne Unit, els Estats Units i l'Amèrica Llatina (en especial a Mèxic) a la recerca de refugi. A l'exili i a Catalunya, catalans de tota classe i condició van provar de vèncer les dificultats de tota classe i condició van provar de vèncer les dificultats imposades per la dispersió, entre altres problemes, per tal d'organitzar una oposició efectiva al dictador. El 1950, la comunitat internacional va deixar clara l'acceptació del franquisme, tot esmicolant les esperances de molts catalans, els que s'havien quedat al seu país i els que vivien a l'estranger. Les dificultats econòmiques i de comunicació, les divisions internes, les nombroses lluites pel lideratge i les males relacions amb altres grups no van fer possible establir un programa polític unitari ni tampoc unes institucions governamentals, fet que va fer trontollar sovint la seva legitimitat i va debilitar la seva força d'oposició a Franco.