Una mirada diferent sobre l'exili i la vida al camp de refugiats d'Argelers.

«I, des d'aquell dia, aquella cabanya rudimentària la vam anomenar La Mansió. Va ser una manera d'aprendre que contra l'horror només ens queda l'humor, i com que en aquella platja tot era horror, tot va passar a ser humor. Humor negre, és clar. I dels soldats que ens vigilaven en dèiem "els nostres protectors", i de la sorra, "el nostre llit d'hotel", i del mar, "la nostra banyera"». Ara que estem junts explica la separació de dos germans bessons per la Guerra Civil. Una mirada diferent sobre l'exili i la vida al camp de refugiats d'Argelers. Ara que estem junts és també una història d'amor. 

Casagran Casañas, RocRoc Casagran Casañas (Sabadell, 1980) és llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i treballa de professor de llengua i literatura catalana a secundària. Va ser membre del consell de redacció de la revista sociocultural Ordint la Trama durant els vuit anys de la seva existència (2001-2009) i de tant en tant fa recitals de poesia arreu del país.És l'autor de la novel·la Austràlia (Columna, Premi Pin i Soler 2007) i coautor juntament amb Oleguer Presas de Camí d'Ítaca (Mina, 2006). També va participar a l'antologia Veus de la nova narrativa catalana (Empúries, 2010). Ha publicat els poemaris Els carrers de les fàbriques (Premi Martí Dot, 2001), Després de Sarajevo (Premi Miquel Àngel Riera, 2005) i Trènnicament trenificats (2005) i ben aviat veurà la llum el poemari L'ombra queixalada (Premi Parc Taulí 2010).Cada quinze dies escriu un article al seu bloc (http://in.directe.cat/roc-casagran) i piula sovint al Twitter (@roccasagran).