En la talaia dels anys, en aquella edat en què la llibertat d’expressió no només és un privilegi sinó també una necessitat que a vegades pren forma de testament vital, La meva llengua, la meva vida, de Teresa Costa-Gramunt, és una resposta tan valenta com reflexiva a un tema candent: la llengua catalana en perill. Perquè «cada dia s’encenen llums vermells d’alarma respecte del català. És per aquest motiu que comprometre’s amb la llengua catalana no és només parlar-la, escriure-la i fomentar-ne l’ús, sinó també defensar-la de tantes voracitats i malvestats com l’assalten», escriu l’autora en primera persona en aquest llibre que és un llibre d’assaig alhora que un testimoni personal en diversos capítols biogràfics.

Escriure per a mi –diu l’autora– és una forma de respondre a un requeriment, a una qüestió, com també és una forma de responsabilitat a la qual es referia l’escriptora Karen Blixen en les seves memòries quan va adoptar el lema «Jo respondré». Així ha començat a escriure’s La meva llengua, la meva vida, un conjunt de reflexions i testimonis personals sobre la llengua catalana. La meva llengua: la llengua que m’interroga i em demana resposta.»