Encara em passa avui que, de tant en tant, em trobo amics i coneguts que acaben de comprar un disc de La Trinca, per als fills, els pares, els avis, els oncles o bé per a ells mateixos, amb la secreta il·lusió de tornar a escoltar aquelles cançons que alimentin la pròpia dosi imprescindible de nostàlgia i de memòria...I és que els tres de Canet, en Toni, en Josep Maria i en Miquel Àngel, la van fer molt grossa i van arribar a convertir-se, ja des de l?inici de la seva carrera, en la refrescant i necessària conya marinera d?aquell fenomen de la Cançó Catalana, en la cara més desvergonyida, mordaç i lúdica d?aquell país que anava avançant a les palpentes entre una dictadura en plena decadència i unes esperances de modernitat encara massa tendres.Amb les dades a la mà i des de la distància prudencial que ens atorga el temps, constatem que els «trincos» van vendre més discos i van omplir més teatres que ningú, que van saber connectar prodigiosament amb la quinta essència de l?esperit popular i que, per si tot això fos poca cosa, van arribar a construir, al llarg de vint anys d?ofici i d?una obra de més de tres-cents temes, un univers personal i intransferible de primer ordre que avui ens ajuda a documentar i a comprendre (una mica com qui va a cal notari!) com vivien les ciutadanes i ciutadans d?aquella Catalunya excessivament reprimida, claustrofòbicament grisa i obsessivament carregada de pors i de fantasmes.