Ara, quan s'apropa la commemoració del vuitè centenari del rei, nascut a Montpeller la nit de la Candelera de l'any 1208, trobem oportú de retornar a la crodada de Jaume I a Terra Santa, a aquest episodi mig oblidat de la seva vida per explicar-lo de bell nou en el seu context històric global i analitzar-lo així en conseqüència, no com el capritx isolat d'un sobirà envellit, sinó com un esdeveniment crucial de la política internacional de la segona meitat del segle XIII.El seguiment d'aquesta història ens portarà a escenaris molt llunyans. Anirem de Karakorum, la capital de l'Imperi mongol, fins al petit monestir d'Horta, on Jaume d'Aragó s'acomiadà commogut dels seus plorosos parents abans de marxar a Terra Santa. Evocarem també les fredes estepes del Kiptxac on els mercenaris caçaven els futurs esclaus mamelucs, el xafogós campament de Tunis en què moriren a centenars els croats francesos, el castell muniquès on el jove Conradí somniava a recuperar el regne perdut dels seus avantpassats i la fortalesa aïllada d'Àsia Menor en què llanguia empresonat un petit emperador eixorbat. També ens farà conèixer, a banda de Jaume I, personatges d'una talla inigualada, potser tal vegada inigualable, fills d'una època convulsa i curulla de prodigis: orgullosos colleccionistes de corones com Carles d'Anjou i Alfons X de Castella; usurpadors sense escrúpols i alhora magnànims com Miquel VIII Paleòleg i Baibarsd'Egipte; bastards reials cobejosos d'honors i reconeixement com Manfred de Sicília i Ferran Sanxis de Castre; sobirans famosos per llur presumpta bona voluntat com Lluís de França i Abaqa de Pèrsia, i clergues venjatius i amargats com el papa occità Climent IV. Tots ells jugaren en l'espai de deu anys una partida apassionant en el tauler de la diplomàcia internacional en què es dirimien simultàniament els destins de Terra Santa, Bizanci i Sicília.