La inseguretat ciutadana ha canviat, irreversiblement, les nostres vides. Mai abans s'havia produït una conjunció tan funesta entre uns nivells elevats i sostinguts de delinqüència i la cronificació social d'una por difusa al delicte. Resulta significatiu, no obstant, el contrast entre el soroll eixordador (pocs temes reben tanta atenció) i l'escassa reflexió que suscita el fenomen contemporani de la inseguretat ciutadana. N'hi ha prou, de fet, amb etiquetar un problema públic com de "seguretat" per tal que la necessitat d'un examen pausat i eqüànime quedi immediatament descartada; aleshores ja només sembla factible una acció ràpida i enèrgica que, per impulsiva i desorientada, es veurà sovint reduïda a una simple gesticulació incapaç de solucionar el problema i que, en el pitjor dels casos, fins i tot podrà agreujar-lo. No es tracta, doncs, de persistir en un debat polític basat en vetustes raons preestablertes en torn a la idoneïtat de les estratègies participatives (mediació, justícia de proximitat, participació comunitària, policia de barri) o bé punitives (tolerància zero), sinó de veure amb absoluta nitidesa la necessitat peremptòria de fonamentar les polítiques públiques de seguretat en un diagnòstic ajustat dels problemes específics que es pretenen solucionar.