La vida a Bruguera amb la dictadura de Franco com a teló de fons i el fet que els seus dibuixantsestrella se n`anessin per fundar Tío Vivo, una nova revista que els permetés aconseguir més recursos,mantenir el control creatiu dels seus personatges... -obtenir més llibertat, en definitiva- com ametàfora del règim franquista, és el marc i l`essència de L`hivern del dibuixant, la nova obra de PacoRoca, Premi Nacional del Còmic 2008 amb Arrugas.I és que en l`Espanya del 1957, ser historietista era un ofici. Els dibuixants no eren artistes, eren obrersde la vinyeta. Cobraven a tant la pàgina -o la vinyeta-, treballaven a preu fet, seguint uns patronsestablerts i inamovibles. Renunciaven als originals i als drets d`autor en canvi dels diners cobrats.Però en aquell 1957 es va produir un fet que va trencar la monotonia i va sembrar l`esperança. Cincextraordinaris historietistes, famosos pels seus personatges, van gosar rebel·lar-se.Després d`un any i mig de treball gràfic i de documentació, Paco Roca ha aconseguit reflectir ambgran fidelitat l`ambient de l`època i recrear-ne els protagonistes amb un gran realisme.No és casualitat -exposa en el pròleg Antoni Guiral, prestigiós estudiós del mitjà- que Carlos Conti,Guillermo Cifré, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya fossin els elegits, o els autoelegits.Eren autors de personatges populars amb prestigi, com Carioco, Tribulete, Carpanta, l`inspectorDan o don Pío. Alguns havien estat educats en la República, tots havien patit en directe la GuerraCivil; hi havia qui fins i tot havia lluitat en el bàndol perdedor. S`havien format en un entorn queresponia a l`esperança.Guiral destaca especialment el treball de L`hivern del dibuixant en tant que és una de les poquíssimesaproximacions a aquesta història, a la dels historietistes i les seves vivències. Paco Roca l`ha fet ambafecte i respecte, però també amb realisme i coherència amb el que explica. No tot és bonic, peròla veritat a vegades és dolorosa. És clar que la llista dels actors protagonistes de L`hivern deldibuixant és força més llarga que els esmentats més amunt: Rafael González, Vázquez, Víctor Mora,Armonía Rodríguez, Segura, Nadal, els germans Bruguera, Bernet, Ledesma, Ibáñez, Raf, Nené...En certa manera, confessa el mateix Paco Roca, aquesta és l`obra que sempre havia volgut fer: elstebeos de l`Editorial Bruguera són els que em van fer començar a estimar els còmics i, com moltsde la meva generació, de les anteriors i de les posteriors, vaig créixer amb tots els seus personatges;Capitán Trueno, Mortadelo, Zipi y Zape, Anacleto... Des de petit em preguntava què hi havia aldarrere, com eren els seus creadors, com treballaven i com era aquella editorial.L`hivern del dibuixant ha servit d`alguna manera per complir el somni infantil del dibuixant valencià,especialment en la part de la intensa tasca de documentació que ha hagut de dur a terme: Unir elstrossos de la història a partir dels records de dibuixants i altres persones relacionades amb l`editorialper intentar ser el més fidel possible als fets ha estat la part més complicada d`aquest àlbum, peròtambé la més apassionant, subratlla Roca.