"La revista Mirador, en una nota sense firmar inserida en l’exemplar del 25 de juliol del 1929, anunciava la publicació d’una sèrie d’informacions dedicades a tractar i difondre les diferents formes de viure l’estiueig dels catalans. El titular de la nota era «Informacions d’estiueig», i s’hi deia que «podem no tenir centres d’estiueig—balnearis, pobles, pobles de la costa i de la muntanya—d’aquells que criden el turista fent-se així una anomenada internacional que procura, a les personalitats més distingides que hi sojornen, un retrat alVogue. Però tenim, escampades per Catalunya, unes quantes colònies estiuenques que bé mereixen els honors d’una descripció». En els anys posteriors, diferents col·laboradors insistirien a tractar l’assumpte de l’estiueig ampliant-ne els registres i els punts de vista. Ja no sols serien les colònies estiuenques a les quals es referia l’editorialista, sinó que el ventall s’ampliaria a les diverses formes d’oci que s’anaven introduint en la societat catalana.

Per a un lector actual, ¿quin interès tenen els papers que recullen aquest volum? Més enllà del retrat més o menys costumista, o d’allò que l’estudiós alemany dels mitjans Emil Dovifat va definir com a periodisme «amè», hi ha dues possibles respostes. D’una banda, un evident interès periodístic i, més exactament, el coneixement de primera mà d’una de les mostres més brillants de l’evolució del periodisme modern català. Una evolució que, a Barcelona, arrencaria mal que bé en el trienni progressista de 1841-1843 sota la regència del general Espartero. D’una altra, el model de societat que deixen entreveure o que reflecteixen directament les cròniques i els reportatges, així com els elements que la vertebraven".