Aquest llibre és una bella història d’amor, i també una interrogació sobre el significat del que és específicament humà, i està escrit, a més, amb una brillantor literària excepcional. Després d’haver estat detingut per primer cop el 1934, el poeta Óssip Mandelstam, un dels més grans del segle XX, va estar-se a l’exili a Vorónej durant tres anys fins a la seva deportació. La mort li va arribar el 1938, en un camp de trànsit cap a Sibèria. La seva vídua va aconseguir escapar i va sobreviure com a professora d’anglès en petites ciutats de províncies, fins que el 1956 li va ser permès de tornar a Moscou. Allà va començar aquest relat, un dels més commovedors del segle XX, en què, amb un detall extraordinari, explica les tràgiques vivències del seu marit i els seus companys de generació. La sensacional lucidesa que traspua, la seva admirable serenitat en la lluita contra la barbàrie i el seu coneixement de primera mà del món intel·lectual de la Rússia d’aquell període fan d’aquest llibre un document magnífic, així com una experiència lectora inesborrable.