En aquest recull de poemes he tractat de mostrar la infinita creença personal en l’estima, els afectes, la tendresa... amagats moltes vegades o devorats altres per la feixuga rutina. He volgut traure la pols a aquests sentiments i tractar de veure’ls amb la mirada de qui els descobreix per primera vegada. També el pas del temps i el neguit per les absències, però des de l’essència d’un mateix, sense disfresses i amb l’ànima nua.

Xelo Llopis Roca (Xàtiva, 24 d’abril de 1962). Encara que el meu dia a dia laboral està més a prop dels números que de les lletres, sempre m’he sentit atreta per la literatura, l’escrita per altres i la que fluix en mi. Escriure és una necessitat per a no deixar que el que bull a l’interior esclate com un polvorí i m’esbocine. Els poemes que ara vos presente són fruit d’una etapa de redescobriment personal; fills de l’espontaneïtat i la frescor del pensament, han estat gestats en moments curiosos i fins i tot divertits. Membre d’alguna que altra associació cultural, romanc desperta en la trinxera. Compartisc poemes propis i aliens en el blog «Un rebost de paraules» i també a les diverses xàrcies socials. L’any 2011 vaig ser guardonada amb el I Concurs de Relats Curts de Salmaldon Art ràdio i televisió d’El Vendrell.