Passat el tràngol de 1714, sis dècades de creixement sota un règim opressiu peròinteressat a explotar els recursos del país per a una represa imperial transformarenl'economia i l'espai de la ciutat. L'aposta per la producció cotonera, vinculada amb lamecanització fabril a Europa, subratllà la singularitat de Barcelona dins d'Espanya.La manca de sintonia amb la Corona esclatà el 1773 en l'oposició al servei militarobligatori, considerat incompatible amb l'economia urbana.Pedro Rodríguez Campomanes, figura clau del govern, va presentar aleshores ladispersió per la ruralia com una estratègia de progrés industrial en tot el territoriespanyol. Les institucions barcelonines, que no es podien enganyar sobre elsseus motius, van trobar en Antoni de Capmany un escriptor disposat a defensarl'economia urbana aprofundint els valors il·lustrats proclamats pel ministre. Sobre base documental, Capmany va definir Barcelona com a punta de llança del progréssocial i econòmic des del segle xii, amb una provocadora afirmació del caràcterdemocràtic de les institucions autòctones. La seva teorització d'Espanya com a nacióde nacions el 1808 i les intervencions a les Corts de Cadis mostren una elasticitat iuna adaptabilitat que són distintives de les aportacions culturals amb capacitat detranscendir totes les conjuntures.