Inspirada en el mite d’Antígona, l’obra més cèlebre de Jean Anouilh subverteix els codis de la tragèdia homònima de Sòfocles. Abandona el lirisme majestuós i l’aura atàvica dels personatges per situar-los en una dimensió quotidiana i centrar-se en les seves pulsions internes. Escrita durant l’ocupació alemanya de França, la rebel·lia d’Antígona, enfrontada al seu oncle Creont, ha estat rebuda com una al·legoria de la resistència. Jean Anouilh (Bordeus, 1910 – Lausana, 1987) és probablement el dramaturg francès més representatiu de la seva generació. Fill d’un sastre i una violinista, cursa estudis secundaris a París i ben aviat comença a interessar-se pel teatre. Un vespre de 1928, meravellat per la representació de Siegfried de Jean Giraudoux, decideix consagrar-se a l’escriptura teatral i poc després abandona els estudis de dret que havia començat. Autor d’una prolífica producció dramàtica, autoclassifica les seves obres segons la gran diversitat de registres i tonalitats que van del pessimisme moral de les «peces negres» a l’humor i la fantasia de les «peces roses» passant pel domini de l’arquitectura teatral de les «peces brillants». També dirigeix algunes de les seves pròpies obres, és autor d’adaptacions teatrals i treballa com a guionista per al cinema i la televisió. El 1980 és el primer guardonat amb el Gran Premi del Teatre de l’Acadèmia francesa.